cultura del compartir

Internet multiplica las iniciativas de consumo colaborativo

Antonio Cerrillo para La Vanguardia, viernes 25 enero 2013

La red ayuda a ampliar la vida útil de los productos de usar y tirar y a combatir el hiperconsumo.
"El 60 por ciento de la ropa que va a la basura se podría reutilizar"
"Lo importante ya no es la posesión, sino el uso o el intercambio del producto"


(Un apartamento para alguilar en París vía Airbnb.com mientras el propietario está ausente)

La colaboración vive su edad del oro gracias a internet. Las redes están desarrollando nuevas formas de economía basadas en la idea de compartir. Es el consumo colaborativo. Lo importante no es tanto poseer la propiedad de productos, bienes o servicios como acceder a su uso: disfrutarlos al margen de quién sea su dueño. Las viejas prácticas del trueque, el intercambio o el préstamo tienen ahora una nueva oportunidad para relanzar y recrear la economía en momentos de crisis. El nuevo edificio descansa sobre la base de que la gratificación no la da la posesión de bienes, sino el hecho de acceder a ellos. A la vez, damos una segunda oportunidad a los objetos para frenar el hiperconsumo derrochador poniendo el acento en una economía que se cimente en lo perdurable.



Las iniciativas de consumo colaborativo han encontrado en la red un campo abonado, el foro idóneo. La gama de opciones se ve ensanchada cada día. Los campos de este fructífero intercambio forman una retahíla inacabable que crece sin cesar: compartir coche o plazas de garaje, intercambiar casa o favores, vender ropa barata que no se usa del armario, hallar espacios de trabajo comunes, reparar ordenadores, prestar instrumentos musicales, regalar cosas que ya no sirven. Compartir mueve montañas. Sólo en el transporte, se han desarrollado múltiples variantes: trayectos que se comparten para repartir gastos de gasolina y peaje (Carpoling.es), empresas con flotas de vehículos que puedes reservar (Carsharing), alquiler de vehículos entre particulares (Social Car) o taxis compartidos (JoinUpTaxi).

Para todos los gustos

De la misma manera, el deseo de viajar se puede materializar con el intercambio gratuito de casas o el alojamiento a precio muy bajo. Puedes acceder a todo..., hasta alquilar un taladro, cuya vida media en el uso doméstico es, por cierto, de 10 a 20 minutos, pues compramos una herramienta que pocas veces usaremos. “Con las fórmulas de consumo compartido ganan las empresas y gana la gente, porque lo que se busca no es tanto el beneficio económico como compartir”, dice Albert Cañigueral, promotor de la web Consumocolaborativo.


(Un artículo sobre el coworking Uikú, en el Prat de Llobregat)

communities in unexpected places

In the center of Caracas, Venezuela, stands the 45-story "Torre David", an unfinished, abandoned skyscraper. But about eight years ago, people started moving in. Photographer Iwan Baan shows how people build homes in unlikely places, touring us through the family apartments of Torre David, Caracas; Makoko, a city on the water in Nigeria; Zabbaleen, an area of waste collectors in Cairo; and an underground village at the Loess Plateau in China. Glorious images celebrate humanity's ability to survive and make a home - anywhere.

(Iwan Baan via TED)

During a conversation with local architects Urban-Think Tank, I learned about the Torre David, a 45-story office building which sits right in the center of Caracas. The building was under construction until the collapse of the Venezuelan economy and the death of the developer in the early '90s. About eight years ago, people started moving into the abandoned tower and began to build their homes right in between every column of this unfinished tower […] Together, the inhabitants created public spaces and designed them to feel more like a home and less like an unfinished tower. In the lobby, they painted the walls and planted trees. They also made a basketball court […]

Within the tower, people have come up with all sorts of solutions in response to the various needs which arise from living in an unfinished tower. With no elevators, the tower is like a 45-story walkup. Designed in very specific ways by this group of people who haven't had any education in architecture or design. And with each inhabitant finding their own unique way of coming by, this tower becomes like a living city, a place which is alive with micro-economies and small businesses. The inventive inhabitants, for instance, find opportunities in the most unexpected cases, like the adjacent parking garage, which has been reclaimed as a taxi route to shuttle the inhabitants up through the ramps in order to shorten the hike up to the apartments.

A walk through the tower reveals how residents have figured out how to create walls, how to make an air flow, how to create transparency, circulation throughout the tower, essentially creating a home that's completely adapted to the conditions of the site. When a new inhabitant moves into the tower, they already have a roof over their head, so they just typically mark their space with a few curtains or sheets. Slowly, from found materials, walls rise, and people create a space out of any found objects or materials […]

The inhabitants literally built up these homes with their own hands, and this labor of love instills a great sense of pride in many families living in this tower. They typically make the best out of their conditions, and try to make their spaces look nice and homey, or at least up until as far as they can reach. Throughout the tower, you come across all kinds of services, like the barber, small factories, and every floor has a little grocery store or shop. And you even find a church. And on the 30th floor, there is a gym where all the weights and barbells are made out of the leftover pulleys from the elevators which were never installed. From the outside, behind this always-changing facade, you see how the fixed concrete beams provide a framework for the inhabitants to create their homes in an organic, intuitive way that responds directly to their needs […]

From Makoko to Zabbaleen, these communities have approached the tasks of planning, design and management of their communities and neighborhoods in ways that respondspecifically to their environment and circumstances. Created by these very people who live,work and play in these particular spaces, these neighborhoods are intuitively designed to make the most of their circumstances. In most of these places, the government is completely absent, leaving inhabitants with no choice but to reappropriate found materials, and while these communities are highly disadvantaged, they do present examples of brilliant forms of ingenuity, and prove that indeed we have the ability to adapt to all manner of circumstances. 

What makes places like the Torre David particularly remarkable is this sort of skeleton framework where people can have a foundation where they can tap into. Now imagine what these already ingenious communities could create themselves, and how highly particular their solutions would be, if they were given the basic infrastructures that they could tap into.

(Iwan Baan via TED) thanks to Martí Amargós and Jordi Quetglas

Detroit: workspaces for the 21st century

in the long-empty buildings of the Motor City's manufacturing past, technology firms are shaping new workspaces for the 21st century

(John Gallagher for Architectural Record)

(Young tech professionals are making their way to Detroit, working in newly renovated early 20th-century buildings such as the M@dison)

Detroit's well-publicized bout with municipal bankruptcy is masking some positive trends taking place in the teetering city. Among the most important: technology firms are flocking to its downtown core, bringing an influx of young workers and remaking many of its older 20th-century buildings into high-tech havens.

From two- or three-person startups to mortgage giant Quicken Loans, companies of all sizes have set up shop in long-neglected structures. Some are embracing the gritty industrial buildings by preserving rugged finishes, taking up the mantle of toughness and quality they embody. Others are turning to the showpiece offices of previous eras while gutting the interiors to suit a new generation of digital industrialists. These projects have given rise to a series of slogans that capture some of the city's new energy and its hoped-for revival: “Detroit 2.0,” “Outsource to Detroit,” and, in a nod to the main boulevard, Woodward Avenue, “Webward Avenue.”

(MICHELLE & CHRIS GERARD)

Some 10,000 new workers have arrived in the past few years, and in the technology sector, they tend to be young, educated, and eager to live near downtown, driving up apartment rents in Detroit's Midtown, Corktown, and Eastern Market neighborhoods and fueling the city's rapidly reviving bar, restaurant, music, and retail scene. Their influence can be seen in the growing number of bicycles on city streets, as well as in new brew pubs, wine bars, and coffee shops. Longtime Detroit staple Avalon International Breads opened a new 50,000-square-foot bakery in February, and in Midtown, the Great Lakes Coffee Roasting Company is one of the hot venues of the moment, transforming into a bar and staying open late. Its interior is outfitted with wood from a demolished Detroit home.

(A slew of new bars and coffee shops have opened in Midtown, including the Great Lakes Coffee Roasting Company. GREATLAKESCOFFEE.COM)

Like that café's salvaging mementos of the city's past, much of the vibrancy of Detroit's tech scene stems from the look and ambience of the converted structures it inhabits. Local architectural firms including Neumann/Smith, Rossetti, and Kraemer Design Group have evolved a style that keeps the industrial rawness of the original buildings but livens it up with colorful custom-built furniture, fabrics, and artwork. A five-story 1917 structure known as the Madison Theatre Building recently reopened as the M@dison a hub of digital entrepreneurial activity. “When we were developing the M@dison concept, we were given the task of making it cool — make it open, make it collaborative, make it worthy of somebody who would want to be at Google or anywhere out on the West Coast, and then make it even cooler than that,” says Jennifer Gilbert, founder and CEO of Doodle Home, which designed the interiors. “The younger generation doesn't want to sit at a desk. On Monday they want to work one way, and on Tuesday they may want to work in a completely different way.”

(Avalon International Breads, a neighborhood staple, recently opened a new 50,000-square-foot production facility in a vacant warehouse. MARVIN SHAOUNI)

"voreres" al Quadern de El País

Les terrasses dels bars, abans desmuntables, passen a estructures fixes
per Xavier Monteys, Quadern, El País. Barcelona, 2 octubre 2013


(Alguns locals, com ara el Babelia del carrer de Villarroel, han fet entrar la porta d’accés. PERE FUERTES)

N'hi ha prou d'allunyar-se de la ciutat per vacances perquè, en tornar, algunes coses prenguin un relleu que abans no tenien. Alguna vegada m'he referit a les coses que passen a les voreres, perquè aquestes són una manera de prendre el pols a la ciutat i, per tant, a la seva vitalitat. Dic les voreres per no dir el carrer, que semblaria una manera de parlar de l'espai públic més rigorosa, per posar l'accent en l'ús quotidià. Les voreres, amb el seu ressalt respecte de la calçada, expressen bé aquesta idea de plataforma pensada per desenvolupar activitats i dotar de comoditat, seguretat i higiene els vianants; són el suport de l'activitat i la manifestació del compromís entre els edificis i el carrer.

Sembla que a les voreres s'hi expressen els conflictes entre l'ús públic i la privatització dels espais. D'un temps ençà, a les voreres han aparegut dues coses que no dic que siguin contradictòries, però que donen lloc a uns espais ben diferents. Una és la proliferació de terrasses, les quals, de manera implacable, han anat blindant el seu perímetre fins a convertir-se en petites reserves privades de bars i restaurants. Amb la nova ordenança municipal que les regula i que ha introduït la idea de vetlladors, aquestes terrasses, abans desmuntables a la nit, s'han consolidat i al vespre bona part de la seva infraestructura ja no es retira. Per a molts, aquestes terrasses són l'expressió més clara que la ciutat està en venda, i tenen raó, com va assenyalar la Síndica de Greuges de Barcelona. Aquest fenomen no tindria més conseqüència si no fos pel fet que no fa gaires anys es va obligar a retirar els vetlladors d'alguns locals adossats a les façanes. Podem recordar el cas del bar Bauma, a la cantonada de Roger de Llúria amb la Diagonal, un exemple per al qual alguns, des de la premsa, van demanar sense èxit l'indult perquè no s'enderroqués. Ja en queden pocs, de casos com aquest, i podrien servir per replantejar-se el problema de l'espai de les voreres. Una pràctica que ha fet que les terrasses dels bars siguin les veritables beneficiades de treure els cotxes del carrer. De fet, les terrasses i els vetlladors bé podrien ocupar la zona blava!

Però, a més d'aquest fenomen, n'ha anat apareixent un altre, al meu parer, més interessant, entre altres coses perquè obeeix a la iniciativa particular per resoldre un problema: fumar als locals. És interessant perquè un problema ha forçat a cercar una solució, que s'ha formalitzat abans que esdevingui llei gràcies a la inventiva individual. A més, m'agrada perquè, davant de la invasió de la vorera autoritzada per l'ordenança, aquesta solució és una retirada del tancament dels locals fins a obtenir un lloc per estar-se a l'espai que es forma al llindar del local en el seu contacte amb la vorera. El resultat és un espai a mig camí entre l'interior, a l'aixopluc de l'edifici i obert a l'exterior, i la vorera, en l'espai per fumar en públic tranquil·lament.


(Un comerç d'objectes de regal al carrer Astúries que s'incorpora al mobiliari urbà amb el seu aparador. GOOGLE STREET VIEW)

Un a un, aquests llocs no serien gran cosa, però en conjunt alteren la línia recta i administrativa de la façana de l'edifici i de la superfície de la vorera, tornant-la irregular i tortuosa. Tenen encara aquests espais alguna cosa més d'interès enfront els vetlladors, i és aquesta la posició que prenen els que s'hi estan respecte a la vorera i el carrer. Els que romanen en aquests espais miren l'activitat, seuen per observar “el que passa” —expressió que aquí pren tot el seu sentit—, i recolzats contra l'aparador fan que aquests racons semblin una mundana terrassa parisenca amb la gent asseguda, uns al costat dels altres, mirant el carrer. Aquestes terrasses improvisades mostren una vitalitat i una inventiva que les aparatoses terrasses cobertes, amb instal·lació elèctrica, tendals i paravents, emparades per l'ordenança recaptatòria, no tenen. Unes estrenyen l'espai de la vorera i les altres semblen ampliar-lo. Són dues maneres diferents d'utilitzar les voreres, com a llotges de l'espectacle de la ciutat o com a simples extensions de l'espai privat reservat al negoci i tancades com gàbies. Crec que és més interessant que l'extensió exterior dels locals estigui aferrada a la façana i no a l'altra banda de la vorera, i tan sols manca una ordenança que afavorís l'ús de tendals a les façanes dels edificis.

(veure també l'entrada espais llindar / espacios umbral)

un dinar al carrer / una comida en la calle

(versión en castellano)  

Palerm, 8 de juny de 2013. La Via dei Cassari porta fins al mercat de la Vucciria. No és fàcil definir aquest mercat, que ocupa els carrers i les places d'aquest barri amb l'exuberància dels seus productes, la multitud i varietat de gent comprant, passejant i portant mercaderies sota els tendals que pràcticament cobreixen tot l'espai, il·luminat per bombetes nues de vapor de mercuri i d'incandescència. Des d'alguna terrassa del primer pis, els comensals d'un local observen l'activitat mentre parlen. És un ús del carrer tan intens que ens remunta a una Europa medieval extingida. El quadre Vucciria (1974) de Renato Guttoso la retrata molt bé, però difícilment substitueix l'experiència directa de tots els sentits treballant alhora.

A la Via dei Cassari hi ha una trattoria popular on es menja molt bon peix. Dins el local la calor és sufocant i la gent ocupa part del carrer amb les taules. No hi ha lloc disponible per a tres persones més, però la signora dóna instruccions al seu marit des de la cadira on s'està ventant a l'ombra. En pocs minuts una taula quedarà lliure per a nosaltres. Fins aquí, una situació convencional.

És llavors quan arriba un grup de 16 persones, editors i escriptors italians de la fira del llibre que té lloc al veí claustre de San Domenico. La mestressa veu immediatament que l'estratègia ha de ser una altra i dóna noves instruccions. Acte seguit, el seu marit, un ajudant i el cuiner surten del local i es divideixen la feina: l'ajudant escombra l'aigua d'uns dolls al costat oposat del carrer, enretira unes plantes i unes motos per a fer lloc, mentre els altres dos homes van a manllevar unes quantes taules i cadires al bar de la cantonada, buit a aquelles hores, i el para-sol d'una botiga de més amunt. Entre tant, ens hem posat d'acord amb el grup d'escriptors i decidim dinar plegats; segur que tenim tema de conversa. Taula per a 19.

Mentre un dels homes va a comprar pa al forn, l'altre para la taula amb l'ajut dels clients i l'altre canta els plats del dia. En un instant el carrer s'ha transformat. Ha aparegut un lloc on abans només hi havia un aparcament improvisat. Els objectes que esperaven inerts s'han reunit i activat amb la nostra presència. Els establiments veïns ens han donat mostres de pertànyer a una comunitat que no dubta a col·laborar quan toca. Al carrer com a casa. 

La companyia ha estat molt grata i el dinar deliciós: pasta amb peix espasa o amb fruits del mar de primer; tonyina o peix espasa a la graella de segon; de la Vucciria al plat.

piscinas flotantes. a medio camino de la embarcación

Piscina flotante. Dun Laoghaire
NuriaPrieto para TectónicaBlog

Las propuestas de piscinas flotantes eran habituales en EEUU, destacando especialmente los que se construían todos los veranos en la ribera del río Hudson. Sin embargo, la propuesta de piscina flotante de Dun Laoghaire para Dublín, fue rechazada por las autoridades locales por irrealizable. El proyecto, de 1888, planteaba un vaso rodeado por un muelle de madera bajo el cual se ubicaban dos volúmenes vacíos que permitían la flotabilidad.



Piscinas flotantes. Nueva York
NuriaPrieto para TectónicaBlog

Durante en verano, en la ciudad de Nueva York se construían grandes estructuras de baños públicos, que permitían combatir el calor de la gran metrópolis. Entre 1870 y finales de los 1940, las zonas más tranquilas del East River y del Hudson River, eran el escenario de estas construcciones.

Los baños flotantes de Nueva York, eran construcciones de madera y acero, que incorporaban salas secundarias con vestuarios, cafetería o sauna. Habitualmente la construcción se componía del vaso, un muelle perimetral a este y el resto de construcciones hacia un lado. Las críticas de los sectores más tradicionales de la población llevaron a que a algunos muelles se les colocara una estructura secundaria a modo de pérgola, que en algún caso tapaba un poco más estas instalaciones, librando a los paseantes de la ciudad de ver a los bañistas.

Estos baños se hicieron muy populares en EEUU tras la Guerra Civil, y se llegó a crear legislación específica para ellos. Los vasos en general tenían unas dimensiones de 25x10m para adultos y de 20×5 para niños. En los años 20 la degradación de los ríos provocó que esta actividad comenzase a ser abandonada, a pesar de ello todavía existían nueve baños. En 1938 únicamente quedaban seis, y tras la Segunda Guerra Mundial dejó de ser una actividad tan popular. En la actualidad existe una piscina móvil en la ciudad que suele estar de manera permanente en Barretto Point Park en el East River.

consumo colaborativo

Ouishare Spain Tour: el consumo colaborativo ha calado en España
por Nerea Basterra para TICbeat
28 sep 2013

El pasado 25 de septiembre en el Makers of Barcelona, el Ouishare Spain Tour daba su pistoletazo de salida. Un encuentro abierto con emprendedores y amantes del consumo colaborativo en el que se presentaron varios proyectos de economía colaborativa y se conocieron experiencias de éxito en el sector.

La gira europea del consumo colaborativo, que recaló en Bilbao el 26 de septiembre y lo hará a lo largo del mes de octubre en ciudades como Madrid, Córdoba y Granada, tiene como finalidad compartir conocimientos sobre economía colaborativa. Organizada por Ouishare (una comunidad global que trabaja para acelerar el cambio hacia la economía de colaboración) y patrocinada por BlaBlaCar, Ulule y Mangopay, esta iniciativa da una idea del auge que viven actualmente en España las tendencias basadas en el coworking, el crowdfunding y en la posibilidad de compartir productos, servicios y conocimientos.

reHabitar, proyecto de investigación

(vía habitar.upc.edu) 

(Rehabitar en nueve episodios (1), imagen de la exposición)

Rehabitar es pensar en un uso nuevo, distinto, o simplemente prolongar el de lo viejo; especialmente apropiado en un momento como éste y en un país como el nuestro, con un parque de viviendas sobredimensionado. De hecho hoy, con miles de viviendas vacías y otras tantas segundas residencias, con edificios industriales y de servicios desocupados y en buen estado, seguir pensando en hacer nuevas viviendas o en su eventual prefabricación, nos parece una cuestión perfectamente aplazable. Hace ya más de un siglo de la publicación de El Practicón. En él, su autor Ángel Muro, elevó a la categoría culinaria el aprovechamiento de las sobras. Ésta podría ser una manera de definir el objetivo del proyecto rehabitar: aprovechar las sobras. El resultado debería abrir algunos interrogantes sobre cuestiones relativas a la vivienda. Nos parece que la casa, su concepción, su equipamiento y su forma, quedan a menudo sepultados bajo un alud de premisas que tratan de dar siempre con la vivienda ideal, como una búsqueda imposible. Tal vez estudiar cómo rehabitarlas no resulte tan ingenuo y, al fin, sea la forma más honesta de aproximarse a la vivienda actual, como algo mejorable pero con un final abierto.

(Rehabitar (2). Habitaciones satélite, imagen de la exposición)

Así que los objetivos de este proyecto son varios, pero bajo el prisma común de no tanto hacer nuevo, sino dar otro uso a lo que ya existe. Ahí tenemos por ejemplo muchas plantas bajas, hoy infrautilizadas, tenemos edificios de oficinas o industriales que pueden convertirse en viviendas, tal vez dentro de poco (de hecho, ya ha empezado) tendremos incluso hoteles que deberán reconvertirse y, por supuesto, tenemos viviendas, vacías o no, cuyo programa no encaja con el uso que se le quiere dar realmente. Pero, sobretodo, tenemos viviendas que en su momento se pensaron para otra estructura social y que hoy podrían mejorar sus posibilidades.


(Rehabitar (8). Abandono y oportunidad. Reconversión del cine Lidia, Riudecols.
David Tapias y Núria Salvadó, 2006)