31 de març del 2016

la nova sala Beckett, de Flores Prats

Els retocs a l’edifici són un antídot contra l’arquitectura desmemoriada d’avui

Xavier Monteys, La Vanguardia 30 de març de 2016.

Un dels nous espais de la Beckett, a l’antic edifici de la cooperativa Pau i Justícia, al Poblenou. C. Bautista.

La Sala Beckett de Barcelona es trasllada des de la seva seu de Gràcia a l’antic edifici de la cooperativa Pau i Justícia, construït el 1926, al carrer Pere IV del Poblenou. La transformació de l’antic edifici per acollir la nova institució havia estat motiu d’un concurs d’arquitectura, on una sèrie de projectes amb plantejaments diversos van aportar diferents solucions. El projecte guanyador, amb un planteig molt més visible que d’altres, ha resultat modificat per la realitat pressupostària, i aquesta reducció dràstica ha tingut com a conseqüència un edifici millor que el guanyador del concurs.

De fet, el plantejament de quasi no fer res ja havia estat el leitmotiv d’un altre dels projectes seleccionats, però va ser descartat, imagino perquè van pensar que es podria fer una cosa més ambiciosa, i finalment el resultat sembla donar la raó als que havien proposat una intervenció més de cuina de mercat. També és cert que la solució final millora fins i tot aquelles propostes més realistes. Per exemple, el projecte actual no fa una qüestió dels acabats i no intenta altra cosa que admetre que l’aspecte final pot ser l’aspecte actual, amb les ferides de les reformes successives patides per l’edifici, amb els seus revestiments i els defectes de la pintura després de sofrir una reforma. Té un aspecte, veient aquests dies fotos de l’Havana revisitada, d’acabat cubà.

Part de l’efecte que produeix la visió de la versió final s’origina en veure-la al costat de la proposada pels mateixos projectistes al concurs. Aquella, amb la seva coberta sobresortint del volum del vell edifici, semblava, com molts projectes contemporanis, prendre l’arquitectura existent com quelcom per assajar una mena de collage brutal, una excusa per tornar a posar en escena, con cop més, una representació del conflicte —inventat— entre el vell i el nou. Doncs no ha estat així, i el resultat és un senzill exemple que el que importa és l’acció que es duu a terme en els espais. No podia ser millor l’exemple tractant-se d’una sala de teatre.

A l’interior, que és una sorpresa absoluta, es veu, a més de les ferides del temps, les manipulacions per ajustar els espais als nous usos i observar la barreja d’elements nous amb els aprofitats. Els canvis han estat molts: una nova gran sala a la planta baixa, un cafè restaurant a la cantonada on abans hi havia hagut el colmado de la cooperativa, aules diverses, sales d’assaigs, oficines, camerinos i un gran vestíbul d’accés amb l’escala principal. Aquest darrer espai és el que permet imaginar la reforma de l’edifici, amb les lluernes semicorbes practicades al sostre, les fusteries que permeten veure la recepció i el bar i deixen entrar llum del pati al fons. La modificació no sembla gaire, i crec que és per la utilització del mateix material de l’edifici per refer-lo. En aquest sentit, les fusteries, que van ser inventariades amb molta cura abans de la reforma, han estat recol·locades, reparades o completades amb peces noves, però no han sortit de l’edifici. El mateix passa amb el paviment hidràulic o amb els rosetons d’escaiola dels sostres traslladats decorativament a les parets. Tot plegat, un esplèndid exemple de cuina de sobres i un antídot contra la nova arquitectura desmemoriada que ha estat la cara de la corrupció immobiliària i política d’aquest país.

Però si aquests elements aprofitats són importants, no ho són menys les filigranes de la distribució, degudes principalment a reunir i combinar, però també separar i independitzar, els diferents actors d’aquest edifici aprofitat. La distribució és tot el contrari de la simplificació funcional banal, el teatre necessita tot allò que succeeix entre bastidors i no en renuncia, i aquí l’arquitectura ho estimula. L’edifici, en aquest sentit, està ple d’antostes, d’espais de pas tortuosos que no es veuen, finestres interiors, escales estretes, amples, mitjanes i secretes.

El que ha acabat succeint ha estat com si una gran companyia de teatre, abans de l’estrena d’una obra, no tingués ni vestuari ni decorats, i fossin els actors, amb l’ajut de quatre llums, estris arreplegats i els seus gestos i entonacions, els que convertissin l’escenari en el lloc més fantàstic. Així també hauria de ser l’arquitectura en un moment depuratiu com el que vivim, i així és aquest nou espai teatral. I si no, de què ens serveix el moment actual? Gran èxit a aquesta vella nouvinguda sala!

Xavier Monteys, La Vanguardia 30 de març de 2016.

el blog de Jan Gehl

En alguna ocasió hem parlat de Jan Gehl i la seva forma d'entendre i transformar l'espai urbà. La història es remunta a 1965, quan comença a investigar sobre el comportament de les persones a la ciutat. El 1971, publica el seu primer llibre i un dels més traduïts: Life Between Buildings, encara que la primera traducció a l'anglès no arriba fins el 1987.

 

El 2013 arriba How to Study Public Life, on proposa una metodologia d'estudi de la ciutat, sempre a partir de l'activitat de l'espai públic. El seu blog Gehl Architects barreja treballs professionals i treballs acadèmics amb observacions sobre casos i experiències viscudes. Una pàgina per a seguir.


Workshop a Goteborg, Suècia, de juny 2011, amb 10 equips internacionals cooperant per a definir la visió i estratègia del projecte Rivercity.


Procés participatiu per a definir "quin tipus de ciutat volem - com podem crear una ciutat habitable i sostenible lligada a la visió del projecte Rivercity". Goteburg, Suècia.

Ves al blog Gehl Architects.

24 de març del 2016

quin model de comerç per a la ciutat?

Comerços emblemàtics: No és qüestió només de protegir, sinó de repensar el model comercial

Diego Sáez, El Periódico de Catalunya, 15 febrer 2016


Botiga centenària de El Ingenio. Fotografia de Julio Carbó.

El passat 10 de febrer de 2016, es publicava que l'Ajuntament de Barcelona blindarà algunes de les botigues emblemàtiques de la ciutat. No obstant, el que d'entrada semblaria una bona noticia no deixa de ser un símptoma més de la debilitat de les administracions locals per modificar certes dinàmiques de fons que estan portant a l'extinció del model actual basat en un teixit comercial tradicional.

Segons els treballs de Jay Forrester sobre dinàmica de sistemes, inicialment aplicats a processos industrials i, després, a les dinàmiques urbanes, no hi ha res més inadequat que actuar sobre les conseqüències com si fossin les causes del problema.

És en aquest sentit, que la desaparició de les botigues emblemàtiques de Barcelona, lluny de ser origen de res, és el resultat del canvi de model econòmic i comercial propiciat, alhora, per la interacció de factors d'escala mundial, com l'economia global o el turisme de masses, però també d'àmbit local, entre els quals l'alliberament dels arrendaments urbans (LAU) i dels horaris comercials o una excessiva zonificació urbanística de la ciutat que ha comportat l'expulsió dels tallers dels centres urbans.


Xocolateria Fargas, a la cantonada de Cucurulla i carrer del Pi.

En paraules de Rem Koolhaas al seu text sobre la Ciutat Genèrica, l'allau de turistes a la recerca perpètua del caràcter acaba per matxucar les entitats d'èxit fins convertir-les en una pols sense sentit.

Sens dubte, inventariar i catalogar els elements històrics, patrimonials i artístics presents als 228 establiments inclosos al Catàleg servirà per conservar aquests elements històrics, patrimonials i artístics però no garantirà la pervivència del model comercial, econòmic i social que va propiciar la seva aparició de l'activitat original. Estem segurs que no és possible vendre hamburgueses envoltats de mobiliari del S.XIX, millor no apostar-hi.

Per tant, més enllà d'aquestes mesures pal·liatives de pseudo-museïtzació, i d'altres mesures proposades com la del "fons de comerç" "de quantificació dels valors intangibles com la varietat de producte o la confiabilitat dels clients", i davant la incapacitat, reconeguda, del consistori, per intervenir en un pacte entre particulars i l'activitat a desenvolupar en un local privat, calen iniciatives per afavorir el model urbà que afavoreix la seva continuïtat.

A més, sovint en contra de la pròpia dinàmica de la ciutat, la voluntat col·lectiva de preservació respon més a qüestions sentimentals que no pas a raons de necessitat. És per aquest motiu que un dels aspectes on fonamentar raonadament la continuïtat d'aquestes activitats ha de ser la renovació de la seva utilitat, desbordant el cicle habitual de necessitat/vida útil/tancament imposat per l'economia de lliure mercat actual.

Per tant, no és qüestió de protegir "únicament" certs elements patrimonials, sinó de repensar i renovar el propi model comercial de la ciutat.

Diego Sáez Ujaque, arquitecte

20 de març del 2016

carrers de vianants?

Dissenyar espais per a cada cosa és un error perquè la ciutat és més complicada



L’avinguda del Portal de l’Àngel fa 30 anys que és un carrer de vianants.

"Després de llegir l’anunci fet per l’equip de govern municipal de Barcelona que alguns carrers de Gràcia, de Sant Andreu i de l’Eixample passaran a ser per a vianants exclusivament, seria d’interès que en els llocs adequats es pensés a fer-se algunes preguntes.

Ja fa prou temps (uns 30 anys) de la conversió en carrer de vianants de l’avinguda del Portal de l’Àngel, per exemple, com per no reflexionar sobre la qüestió. No dubto dels avantatges de reduir soroll i contaminació, però no crec que això no comporti aspectes per a la ciutat que mereixin una mirada més atenta i que ens permetin tenir una visió de les coses urbanes més complexa. L’esmentada avinguda ocupa el número 14 a la llista dels carrers amb els lloguers comercials més cars del món, i el primer d’Espanya. Sens dubte, un indicador econòmic a tenir en compte, però ¿és necessàriament bo per als que hi comprem? És sinònim de varietat comercial?

Els indicadors que habitualment s’utilitzen per emetre un judici d’una d’aquestes zones tenen en compte diversos factors, com ara: horaris de càrrega i descàrrega, arbrat, barreres arquitectòniques, qualitat i tipus de mobiliari urbà, espai suficient per caminar o control dels accessos als vehicles autoritzats; tots fan referència al que passa a la via com a element de circulació. Els estudis passen de puntetes pel problema del soroll nocturn, per exemple; altres assenyalen, amb enquestes de dubtosa significació, els bons resultats que la conversió en zones de vianants tenen per als usuaris, en especial amb relació als cotxes, i es deixen d’esmentar casos com el del carrer Enric Granados, convertit en un carrer d’hotels i terrasses. Però el més significatiu és que els habitatges no figuren entre els factors estudiats i els que hi viuen passen a ser anomenats “residents” (quina paraula!). Tot plegat un resultat previsible, atesa la comprensible tendència a classificar per poder avaluar de la manera més “objectiva” possible. Però la realitat supera les avaluacions objectives i les zonificacions especialitzades.

Els habitatges, les cases, viuen del carrer, el carrer les completa. Avui, potser més que mai, una casa és també el que té a prop i la fa més còmoda i confortable. Necessiten botigues, especialment petites, serveis diversos i, cada cop més, poder menjar fora de casa; tot un conjunt de coses que els horaris del proveïment i els preus expulsen. Crec que aquesta és una clau per entendre per què els carrers de vianants poden acabar expulsant la gent, i als vespres són dantescs i fan por. Un carrer no és una superfície per circular, ni un element de “mobilitat” (el llenguatge de la política és terrible, i una pèssima escola). Casa i carrer no són coses tan diferents. Casa i carrer s’abracen i s’exclouen, es complementen i s’oposen. Un carrer és també les seves façanes, les finestres i l’activitat que les finestres deixen veure. Les llums de les finestres de les cases són un senyal de vitalitat, ens fan enyorar el confort, són una manera de valorar la qualitat d’un carrer. Quan en mirar les façanes des del carrer es veuen els sostres amb plafons de fluorescents de les oficines que han ocupat habitatges, o les finestres dels pisos amb caixes de productes de les botigues a la vista, això és un senyal de l’expulsió dels veïns d’una zona comercial de vianants. Els carrers de vianants tenen un model, que és La Roca Village, un fet que ens hauria de fer pensar i fugir-ne com més millor.

Dissenyar espais per a cada cosa és un error notable, perquè la ciutat és més complicada, i les coses urbanes no admeten gaires simplificacions. És preferible limitar les coses amb horaris que amb dissenys a mida fets segons avaluacions dubtoses. I ja sé que resulta antipàtic, però els cotxes també tenen coses que no són negatives, i una d’elles és que aporten seguretat, especialment al vespre, quan l’activitat comercial s’acaba. Els cotxes a la ciutat signifiquen, sovint, que algú està treballant, i no que el conductor és un antisocial. Però també és cert que la publicitat fa que s’anunciïn cotxes en ciutats buides, i s’imposa una reconciliació: ni carrers sense persones, ni carrers sense cotxes. Per què les ciutats no fan sentir la seva veu en el disseny d’automòbils? ¿Els volem tan alts, com els SUV, fins a tapar-nos la visió en caminar? ¿Estem d’acord i assumirem en un futur pròxim que puguin ser conduïts automàticament sense la implicació del conductor? Premiarem els petits i els elèctrics? Tenim opinió? Barcelona, ens agradi o no, és un exemple per a moltes altres ciutats més petites, i moltes copien el que es fa aquí. Podríem ser més incisius en aquesta qüestió?"